1836. Un jove Charles Dickens, després de veure agrupades en un volum les cròniques sobre la vida londinenca que havia fet per a una publicació periòdica, rep l’encàrrec d’escriure uns episodis mensuals basats en els dibuixos de Robert Seymour. El que se li demana és simplement que inventi un fil conductor que doni unitat a les il·lustracions. Però Charles Dickens no s’avé a aquest paper de comparsa i des del primer moment deixa clara la seva pretensió d’invertir el procés de creació, de decidir ell sobre els personatges i la història, i deixar que el dibuixant il·lustri les situacions creades per l’escriptor.
Com que Dickens rep el suport de l’editor, Robert Seymour ha de cedir. El que havia de ser el Club Nimrod, format per quatre esportistes londinencs, es transforma en el Club Pickwick. La caracterització dels quatre components principals és més variada. El senyor Winkle és, aquest sí, un suposat esportista; el senyor Snodgrass és amant de la poesia; el senyor Tupman un devot de la passió amorosa i el senyor Pickwick un home de negocis retirat i naturalista amateur. Sembla, però, que aquest nucli de quatre personatges que omple els primers compassos de l’obra podria haver estat una concessió feta a Seymour, que ja en tenia les caricatures fetes. Posteriorment, les tensions entre escriptor i il·lustrador s’aguditzen fins que, quan s’estava completant la segona part, Seymour se suïcida, l’endemà de mantenir una forta discussió amb Dickens.
En la tercera entrega (capítols VI – VIII) Dickens intenta desenvolupar els personatges de Winkle i Tupman, d’acord amb la caracterització que se’ls havia donat: Winkle demostra les seves habilitats en la pràctica esportiva i Tupman exerceix de galant. Però, tot i ser els protagonistes de dos episodis prou divertits, Dickens devia ser conscient que cap dels dos personatges no donava gaire de si. Ni tampoc Snodgrass, la vena poètica del qual no sembla gaire prolífica. Tal vegada per això Dickens decideix relegar els tres amics de Pickwick a un paper molt més marginal i introduir un nou acompanyant per al senyor Pickwick: Sam Weller.
S’ha dit molt que Sam Weller és al Pickwick allò que Sancho Panza és al Quixot: l’home d’extracció baixa que ajuda el protagonista a tocar de peus a terra, a interpretar la realitat des de paràmetres més prosaics. També s’han destacat els trets quixotescos del senyor Pickwick, i no cal insistir-hi aquí. Potser cal només assenyalar qui ocupa en l’obra de Dickens el lloc de l’hidalgo que ha embogit de tant llegir llibres de cavalleries: un científic amateur, un home ben característic del XIX anglès. Segons Edmund Gosse, durant tot aquell segle de veneració de la ciència i els científics (el segle de Darwin), un “exèrcit de col·leccionistes” carregats de “curiositat benintencionada i frívola” va arrasar multitud d’espais naturals violant “l’exquisit producte de segles de selecció natural”. En el Pickwick és un d’aquests naturalistes amateurs, benintencionats i frívols, un home que ha explorat les basses de Hamstead i elaborat una Teoria dels Sorellets, el que decideix sortir de Londres per observar el món que hi ha més enllà de Goswell Street i notificar els seus descobriments al club que porta el seu nom. El paral·lelisme amb la intenció satírica inicial del Quixot, que Dickens havia llegit de ben jove i pel qual sentia una gran admiració, és evident.
Amb l’entrada de Sam Weller al capítol X, la parella quixotesca es completa. El criat representa el contrapunt necessari que dóna força i interès a l’obra. Ja durant la seva publicació serialitzada, l’aparició de Sam fa que les vendes d’exemplars arribin a xifres astronòmiques per a l’època. El seu comportament, i especialment el seu llenguatge (amb els famosíssims wellerismes), s’ensenyoreixen de la narració. Poc després d’aquest canvi en els personatges, Dickens sembla voler reorientar també l’obra. El títol del capítol XII és prou revelador:
QUE DESCRIU UN FET MOLT IMPORTANT DEL SENYOR PICKWICK; UNA FITA TAN TRANSCENDENTAL EN LA SEVA VIDA, COM EN AQUESTA HISTÒRIA
Sembla talment que l’escriptor ja no vulgui narrar una aventura més, que comenci i conclogui amb el capítol. Com si ja tingués en ment el desenvolupament posterior de la història, ens anuncia que aquest capítol tindrà conseqüències. I si tenim en compte que les seqüeles d’allò que passa al capítol XII no s’esgoten fins al capítol LIII (l’obra en té un total de 57), hem de sospitar que l’elecció del títol no és gratuïta. Si fins ara teníem una narració de caràcter episòdic, a partir d’aquest punt els fets comencen a estructurar-se, a jerarquitzar-se, passen coses que constitueixen fites transcendentals en aquesta història. Això no vol pas dir que s’abandonin les trames paral·leles. De fet, la presència de Sam Weller (i del seu inoblidable pare, per a alguns el personatge més hilarant del llibre) fa que es diversifiquin. Però els esdeveniments, que fins ara es juxtaposaven, ara s’encadenen.
¿Seria agosarat pensar que, ara que Dickens gaudeix de més llibertat creativa, ha decidit posar en ordre la història i dotar-la d’un argument central? ¿Hi té res a veure l’aparició de Sam Weller dos capítols abans? ¿Era la vida nova que calia al Pickwick perquè Dickens cregués en les possibilitats literàries de l’obra?
Intencionat o no, el canvi és innegable. L’estima que tenen pel Pickwick tant el gran públic com escriptors com Jorge Luis Borges, que la situava a l’alçada d’obres com el Quixot, Huckleberry Finn, Peer Gynt “i no gaires més”, es fonamenta en gran part en el personatge de Sam Weller, en la gràcia innata del seu llenguatge, però també en la qualitat humana que demostra en tot moment i que s’encomana al mateix senyor Pickwick. Amb l’entrada de Sam, tant el seu amo com l’obra en general adquireixen una nova dimensió.
LLEGIU TAMBÉ:
Pickwick, o el Big Bang de Charles Dickens (publicat a la Revista de Catalunya nº 279)
Traduccions inèdites 